Quelcom per recordar

Ser de Lleida...

El meu darrer disseny per a tot aquell que és i se sent de la ciutat més bonica del món.

Independència

Fa poc una persona, andorrana, em demanava si jo volia que Andorra fos una república. La pregunta venia al cas perquè parlàvem d’independència. I el concepte d’independència va sorgir al fil de les opinions que generen les actuacions que l’oposició al govern de DA està duent a terme respecte a la presentació de proposicions de lleis sobre el matrimoni homosexual i l’avortament.

Alguns titllen aquestes actuacions d’oportunistes tota vegada que han coincidit en el temps amb la resolució judicial al respecte d’una demanda contra la CASS presentada per un home vidu de la seva parella del mateix sexe. Fere libenter homines, id quod volunt, credunt.

Que algú, a data d’avui, a Andorra, s’arribi a qüestionar l’aplicació dels drets fonamentals de les persones en aquest cas és un greu símptoma de retràs cultural, per no dir d’un altre tipus.

Tornant, però, al concepte d’independència, crec que ningú posarà en dubte que Andorra gaudeix d’un elevat grau d’independència. Si més no, respecte del seu entorn geopolític, aspecte en el que gairebé tothom pensa quan es parla d’aquest tema.
Altra cosa és quan parlem de la pròpia independència, d’aquella que nosaltres mateixos som capaços d’atorgar-nos. I aquí la cosa ja no està tan clara ni genera el mateix grau d’unanimitat.

Els fets, sempre entossudits, s’encarreguen d’establir, negre sobre blanc, l’estat de la qüestió. No descobreixo en absolut que a Andorra calen lleis que gestionin de manera efectiva la realitat amb la qual els ciutadans conviuen cada dia. No es tracta de fer “tabula rasa” del nostre sistema legislatiu, ni molt menys, però si que es tracta d’establir instruments moderns que garanteixin els drets fonamentals de les persones.
Aquests instruments passen per l’aprovació urgent d’una sèrie de lleis imprescindibles a dia d’avui. Entre moltes, al meu entendre, les més importants, la del matrimoni homosexual, la de l’avortament, la de la doble o múltiple nacionalitat, la de transparència i responsabilitat política i la de gestió de l’organització territorial.
En aquestes cinc lleis ja hi ha qui mou fitxa, de manera tímida, tot i que, i aquí intervé el concepte d’independència, en el que respecta a les dues primeres resulta que rapidament apareix l’argument, excusa en dic jo, de la intervenció sancionadora i obligada del copríncep episcopal.

Aquí és quan les preguntes apareixen per si soles: Quina independència suposa haver de filtrar les decisions sobre drets fonamentals dels andorrans a través d’un representant de qui es diu representant de Déu a la Terra? Quina independència suposa organitzar la vida de les persones en base a una reglamentació religiosa radicada a l’estat-ciutat del Vaticà?
La justícia andorrana ja ha assentat el precedent sobre la legalitat d’un matrimoni entre persones del mateix sexe. Al cap i a la fi, a efectes administratius, la validesa d’una unió matrimonial s’estableix per la via civil i no per la via religiosa. Igualment, en l’afectació de la reproducció humana, és la justícia civil la que marca les normes i no els preceptes religiosos.
Què pinta, doncs, la religió en tot allò que afecta els aspectes legals de la vida quotidiana de la gent?
Si ningú que no pertany a l’aparell religiós gosaria mai intervenir en els dictats que regeixen com s’ha d’oficiar una missa, perquè els representants d’una religió han de posar cullerada a les nostres vides?
Jo no faig de capellà ni imparteixo classes de catequesi ni administro les ànimes dels que creuen en móns espirituals. No és la meva feina. Els capellans, doncs, que no vinguin a fer de consellers, jutges o administradors de la meva vida. No és la seva feina. Si em calen ja els trucaré jo.

Si els designis i els preceptes del nostre marc de convivència, de les nostres lleis, de la nostra administració civil i social han de passar per les mans, i els cervells, dels representants religiosos, el concepte d’independència perd tot el seu sentit.

Vivim al món del segle XXI o no? Volem canviar coses o no? Som o no som independents, doncs?