sábado, 26 de enero de 2013
domingo, 13 de enero de 2013
Ser de Lleida...
El meu darrer disseny per a tot aquell que és i se sent de la ciutat més bonica del món.
Independència
Fa poc una persona, andorrana, em demanava si jo volia que Andorra fos una república. La pregunta venia al cas perquè parlàvem d’independència. I el concepte d’independència va sorgir al fil de les opinions que generen les actuacions que l’oposició al govern de DA està duent a terme respecte a la presentació de proposicions de lleis sobre el matrimoni homosexual i l’avortament.
Alguns titllen aquestes actuacions d’oportunistes tota vegada que han coincidit en el temps amb la resolució judicial al respecte d’una demanda contra la CASS presentada per un home vidu de la seva parella del mateix sexe. Fere libenter homines, id quod volunt, credunt.
Que algú, a data d’avui, a Andorra, s’arribi a qüestionar l’aplicació dels drets fonamentals de les persones en aquest cas és un greu símptoma de retràs cultural, per no dir d’un altre tipus.
Tornant, però, al concepte d’independència, crec que ningú posarà en dubte que Andorra gaudeix d’un elevat grau d’independència. Si més no, respecte del seu entorn geopolític, aspecte en el que gairebé tothom pensa quan es parla d’aquest tema.
Altra cosa és quan parlem de la pròpia independència, d’aquella que nosaltres mateixos som capaços d’atorgar-nos. I aquí la cosa ja no està tan clara ni genera el mateix grau d’unanimitat.
Altra cosa és quan parlem de la pròpia independència, d’aquella que nosaltres mateixos som capaços d’atorgar-nos. I aquí la cosa ja no està tan clara ni genera el mateix grau d’unanimitat.
Els fets, sempre entossudits, s’encarreguen d’establir, negre sobre blanc, l’estat de la qüestió. No descobreixo en absolut que a Andorra calen lleis que gestionin de manera efectiva la realitat amb la qual els ciutadans conviuen cada dia. No es tracta de fer “tabula rasa” del nostre sistema legislatiu, ni molt menys, però si que es tracta d’establir instruments moderns que garanteixin els drets fonamentals de les persones.
Aquests instruments passen per l’aprovació urgent d’una sèrie de lleis imprescindibles a dia d’avui. Entre moltes, al meu entendre, les més importants, la del matrimoni homosexual, la de l’avortament, la de la doble o múltiple nacionalitat, la de transparència i responsabilitat política i la de gestió de l’organització territorial.
En aquestes cinc lleis ja hi ha qui mou fitxa, de manera tímida, tot i que, i aquí intervé el concepte d’independència, en el que respecta a les dues primeres resulta que rapidament apareix l’argument, excusa en dic jo, de la intervenció sancionadora i obligada del copríncep episcopal.
Aquests instruments passen per l’aprovació urgent d’una sèrie de lleis imprescindibles a dia d’avui. Entre moltes, al meu entendre, les més importants, la del matrimoni homosexual, la de l’avortament, la de la doble o múltiple nacionalitat, la de transparència i responsabilitat política i la de gestió de l’organització territorial.
En aquestes cinc lleis ja hi ha qui mou fitxa, de manera tímida, tot i que, i aquí intervé el concepte d’independència, en el que respecta a les dues primeres resulta que rapidament apareix l’argument, excusa en dic jo, de la intervenció sancionadora i obligada del copríncep episcopal.
Aquí és quan les preguntes apareixen per si soles: Quina independència suposa haver de filtrar les decisions sobre drets fonamentals dels andorrans a través d’un representant de qui es diu representant de Déu a la Terra? Quina independència suposa organitzar la vida de les persones en base a una reglamentació religiosa radicada a l’estat-ciutat del Vaticà?
La justícia andorrana ja ha assentat el precedent sobre la legalitat d’un matrimoni entre persones del mateix sexe. Al cap i a la fi, a efectes administratius, la validesa d’una unió matrimonial s’estableix per la via civil i no per la via religiosa. Igualment, en l’afectació de la reproducció humana, és la justícia civil la que marca les normes i no els preceptes religiosos.
Què pinta, doncs, la religió en tot allò que afecta els aspectes legals de la vida quotidiana de la gent?
Si ningú que no pertany a l’aparell religiós gosaria mai intervenir en els dictats que regeixen com s’ha d’oficiar una missa, perquè els representants d’una religió han de posar cullerada a les nostres vides?
Jo no faig de capellà ni imparteixo classes de catequesi ni administro les ànimes dels que creuen en móns espirituals. No és la meva feina. Els capellans, doncs, que no vinguin a fer de consellers, jutges o administradors de la meva vida. No és la seva feina. Si em calen ja els trucaré jo.
La justícia andorrana ja ha assentat el precedent sobre la legalitat d’un matrimoni entre persones del mateix sexe. Al cap i a la fi, a efectes administratius, la validesa d’una unió matrimonial s’estableix per la via civil i no per la via religiosa. Igualment, en l’afectació de la reproducció humana, és la justícia civil la que marca les normes i no els preceptes religiosos.
Què pinta, doncs, la religió en tot allò que afecta els aspectes legals de la vida quotidiana de la gent?
Si ningú que no pertany a l’aparell religiós gosaria mai intervenir en els dictats que regeixen com s’ha d’oficiar una missa, perquè els representants d’una religió han de posar cullerada a les nostres vides?
Jo no faig de capellà ni imparteixo classes de catequesi ni administro les ànimes dels que creuen en móns espirituals. No és la meva feina. Els capellans, doncs, que no vinguin a fer de consellers, jutges o administradors de la meva vida. No és la seva feina. Si em calen ja els trucaré jo.
Si els designis i els preceptes del nostre marc de convivència, de les nostres lleis, de la nostra administració civil i social han de passar per les mans, i els cervells, dels representants religiosos, el concepte d’independència perd tot el seu sentit.
Vivim al món del segle XXI o no? Volem canviar coses o no? Som o no som independents, doncs?
jueves, 6 de diciembre de 2012
“Cuentos”
“In November 2012, Monitor was unable to pay its bills and was forced to file for bankruptcy protection.” (“Al novembre de 2012, Monitor no va poder pagar les seves factures i va ser obligada a presentar expedient de fallida.”) – Font: Revista Forbes – Autor: Steve Dennig – 20-11-2012
Aquesta notícia és extremadament rellevant per als interessos d’Andorra tota vegada que l’actual Govern va pactar amb Monitor una sèrie d’accions orientades a l’optimització estratègica del futur del país. Accions i estratègies que pinten molt malament ara.
Avui sap extremadament greu que tots els avisos que es van fer al respecte d’aquest “cuento” al final es tradueixin en la crua realitat.
Un “cuento” com el que cada dia ens expliquen des d’Andorra Turisme, a RTVA, plataformes de suport a heliports inviables, constructors de rotondes, circs solars i a tants altres “forats negres” que han anat creixent al país i que, dia rera dia, engoleixen les perspectives tant del present com del futur d’aquesta societat i del seu model de funcionament. I parlo d’Andorra no del planeta Mart.
Avui sap extremadament greu que tots els avisos que es van fer al respecte d’aquest “cuento” al final es tradueixin en la crua realitat.
Un “cuento” com el que cada dia ens expliquen des d’Andorra Turisme, a RTVA, plataformes de suport a heliports inviables, constructors de rotondes, circs solars i a tants altres “forats negres” que han anat creixent al país i que, dia rera dia, engoleixen les perspectives tant del present com del futur d’aquesta societat i del seu model de funcionament. I parlo d’Andorra no del planeta Mart.
Quan algú preveia que el “cuento” ja pintava malament perquè no s’adaptava a les necessitats reals del país, des de l’entorn dels “cuentistes” es demanava temps, paciència, tranquilitat, bones paraules, etc, etc, quan no s’emetien opinions feridores, maleducades, desprestigiants i, fins i tot, amenaçadores contra els que s’oposaven al desfici generalitzat.
Evidentment, tot indica que aquests arguments només eren per guanyar temps i permetre que algunes butxaques s’anessim engreixant a consciència.
Fa molta pena perque ara si que es veu clarament que Andorra, com a societat i com a país, no va enlloc. Els que havien d’anar a algun lloc ja hi són de fa dies i no pensen ni tornar ni retornar res.
Malhauradament el conte s’ha acabat i queden els “cuentos“. Ni tan sols hi ha futur. Un futur que abans era molt negre però que ara ja no ni tan sols existeix.
Evidentment, tot indica que aquests arguments només eren per guanyar temps i permetre que algunes butxaques s’anessim engreixant a consciència.
Fa molta pena perque ara si que es veu clarament que Andorra, com a societat i com a país, no va enlloc. Els que havien d’anar a algun lloc ja hi són de fa dies i no pensen ni tornar ni retornar res.
Malhauradament el conte s’ha acabat i queden els “cuentos“. Ni tan sols hi ha futur. Un futur que abans era molt negre però que ara ja no ni tan sols existeix.
Aquells que ja de bon inici no veiem l’aigua clara en tot aquest muntatge, ara passarem a formar part del grup de “bruixots” que s’han de cremar a la foguera de la plaça major. El més penós és que, molt probablement, la foguera l’encendrà el mateix poble que passa gana. Alguns ja fa dies que van encendre els llumins amb aquesta intenció. Aquells llumins que avui els servirien per encendre el foc de la cuina de casa, però.
Tot això no és gaire diferent del que succeeix a l’entorn més proper, on els que governen destinen milers de milions d’euros públics a salvar bancs dels amigatxos de torn en fallida en lloc d’ajudar als que no tenen què menjar. A Andorra, com que no hi han bancs en fallida, els recursos es reparteixen entre el “cuentos” esmentats. Els resultats salten a la vista.
Ja no hi han més excuses. La realitat és que tot aquest diner no ha servit per a res al país. I ja no servirà. Ara mateix s’està escrivint l’epíleg del “cuento“. Ben aviat es posarà el punt final. I malgrat la poca neu caiguda, que alguns volen fer servir de miratge com a la salvació de la situació, això s’ha acabat perque ningú, cap dels que ja no tenen amb què pagar la calefacció aquest hivern, mou ni mourà un dit per defendre el que és seu.
Jo fa dies que vaig marxar a la “Polinèsia meridional”. I tampoc no penso tornar a un món i a una societat que no té la capacitat de reaccionar quan li trenquen la cara a cops de puny i li roben el seu futur, no ja amb traïduria, nocturnitat i alevosia, sino a plena llum del dia. Fins i tot un gos es rebel.la quan li trepitgen la cua o li toquen el menjar. És una incògnita perquè no ho fa la gent?
Com diu la frase extreta d’una famosa sèrie televisiva, “s’apropa l’hivern…” Serà extremadament fred i dur, i vé per quedar-s’hi molts anys.
Com diu la frase extreta d’una famosa sèrie televisiva, “s’apropa l’hivern…” Serà extremadament fred i dur, i vé per quedar-s’hi molts anys.
Regalar un país
Personalment sempre he pensat, i així ho he expressat, que el poder de la paraula és molt més gran del que sovint creiem. I encara hi crec en aquesta màgia. Altrament no utilitzaria mai més cap paraula per expressar-me.
Ara bé, també és cert que a força d’utilitzar les mateixes paraules de manera constant i, fins i tot, en contextes amb els quals no estan relacionades, el seu poder va disminuïnt poc a poc.
Aquest fet és ben conegut d’aquelles persones que detenten algun poder sobre altres, i, en particular, és ben conegut dels polítics. Una de les estratègies més profitoses en el terreny polític és el de “deixar cridar” als que reclamen, tota vegada que els resultats confereixen plena identitat a dites com “escapar-se la força per la boca” o “gos bordador poc mossegador”.
Aquest fet és ben conegut d’aquelles persones que detenten algun poder sobre altres, i, en particular, és ben conegut dels polítics. Una de les estratègies més profitoses en el terreny polític és el de “deixar cridar” als que reclamen, tota vegada que els resultats confereixen plena identitat a dites com “escapar-se la força per la boca” o “gos bordador poc mossegador”.
A Andorra, malhauradament, aquesta dinàmica ja està perfectament instal.lada, just quan les circumstàncies comporten que la “cridòria” del poble hauria de tenir efectes devastadors entre aquells representants institucionals que ho estan fent tan malament com poden, o com saben.
La contínua remor de fons en que s’ha transformat el disgust, l’emprenyamenta, la decepció i la desafecció del personal envers tot allò que fa pudor a política, ha passat a formar part del soroll quotidià que tira riu avall sense que ningú hi pari esment.
Les consequències més importants d’aquest absurd són dues: una, l’establiment d’un comodíssim entorn entre aquells responsables institucionals que, si fossin a Islàndia, tindrien el cul més apretat que uns calçotets de làtex, de por per acabar entre barrots. I dues, l’absoluta manca de compromís per part dels que haurien d’empaitar als primers, dia i nit, per fer-los treballar en allò per a que se’ls va escollir i se’ls remunera.
Dels primers no tinc cap ganes de parlar. Mengen a part.
Dels segons, dels que són majoria, dels que teniu el poder absolut de decidir el futur propi i dels que venen darrera, dels ciutadans que heu posat als altres on són, i en consequència sóu els últims i únics responsables, de tots vosaltres que esteu llegint aquestes línies amb displicència, d’aquests si que vull dir que heu faltat al compromís.
Heu pervertit el compromís més important: el personal, el que dona tota la força a l’individu per poder unir forces, colze amb colze, paraula amb paraula, el que permet ser indestructibles davant l’ignomínia de qui se us en riu a la cara dia rera dia i, a sobre, recompenseu amb el vostre esforç amb uns privilegis inmerescuts.
Dels primers no tinc cap ganes de parlar. Mengen a part.
Dels segons, dels que són majoria, dels que teniu el poder absolut de decidir el futur propi i dels que venen darrera, dels ciutadans que heu posat als altres on són, i en consequència sóu els últims i únics responsables, de tots vosaltres que esteu llegint aquestes línies amb displicència, d’aquests si que vull dir que heu faltat al compromís.
Heu pervertit el compromís més important: el personal, el que dona tota la força a l’individu per poder unir forces, colze amb colze, paraula amb paraula, el que permet ser indestructibles davant l’ignomínia de qui se us en riu a la cara dia rera dia i, a sobre, recompenseu amb el vostre esforç amb uns privilegis inmerescuts.
I aquest compromís, que s’ha de transformar en “fer i actuar”, l’heu transvestit en paraules. Paraules que, a força de repetir-se una i una altra vegada, ja han perdut tota la força i el poder que esmentava a l’inici. Heu fet del “poder és voler” un “lacònic lament inacabable” al qual aquells que vosaltres voldrieu “còrrer a òsties Valira avall” fan oïdes sordes. Alguns d’aquests, fins i tot, l’han adoptat com a fil musical mentre continuen treballant dur per al país. El seu país, no el vostre.
Continueu així, amagats darrera les finestres entelades on ningú us veu però vomitant paraules sense contingut. El soroll ja és insuportable. Millor per als que mengen a part. Acabaran no sentint ni tan sols la cridòria que provoqueu i podran seguir en la seva “missió divina” per a la qual se senten triats.
De la paraula ja n’heu perdut el poder. Quan hagueu acabat, també, amb la màgia ni tan sols us quedarà el record de no haver assumit el compromís. Només gaudireu del regust biliós de la realitat, mentre camineu carretera avall mirant de reull els somriures condescendents dels que no vàreu ser capaços de fer treballar per a vosaltres.
De la paraula ja n’heu perdut el poder. Quan hagueu acabat, també, amb la màgia ni tan sols us quedarà el record de no haver assumit el compromís. Només gaudireu del regust biliós de la realitat, mentre camineu carretera avall mirant de reull els somriures condescendents dels que no vàreu ser capaços de fer treballar per a vosaltres.
Els haureu regalat tot un país.
Què fa que un país funcioni?
Aquests dies, en un anunci a la TV, una pregunta, i la seva resposta, diuen quelcom més que obvi: “Saps el què fa que un país funcioni? La confiança”.
La decissió d’en Joan Viladomat, com a soci majoritari, financer s’enten, de SAETDE, un puntal, per no dir EL puntal del motor econòmic que suposa l’esquí al Principat, d’abandonar el vaixell, diu també, quelcom més que obvi: la confiança s’ha esvaït.
És, si més no, un cas més de les opcions que prenen els que tenen el poder de fer funcionar una estructura social. I com en Joan ja en són uns quants.
Aquestes decissions són del tot lícites i qui les pren té tot el dret a fer-ho. Però la realitat és que, sense ells, sense ELS puntals, no hi ha futur.
I ja podem sortir tant com volguem a cridar al carrer que això no canviarà la crua realitat.
I si no hi ha confiança… quin és el futur que ens espera?
Quan preparava la meva ponència d’enguany a Prada, tot girava al voltant d’una idea redundant: establir nous models per substituir els vigents.
No hi ha res més atordidor que veure com la realitat se’ns refrega per la cara un cop i un altre sense que en poguem fer res per canviar-la, i, normalment, els combustibles que fan girar els motors econòmics, són els que obtenen l’energia d’aquesta realitat.
Després, els homes que gestionen aquests combustibles, prenen les decisions que millor convenen als interessos que defenen.
Mentre el model en el qual es basa la nostra activitat humana i social sigui l’acumulació de riquesa sense un repartiment equitatiu de la mateixa, o, si més no, sense criteris més justos, el futur més proper pinta realment molt negre per a la gran majoria de tots nosaltres.
Estic plenament convençut que les decissions de replegar-se a les casernes d’hivern que prenen alguns dels nostres emblemàtics empressaris estan basades en criteris de maximització de beneficis. No tan sols els econòmics, sino tots els que poden permetre recuperar la situació de la que tots ens haviem aprofitat, inclosos els socials. L’estat del benestar del que tant sentim a parlar.
Només voldria que aquesta retirada també servís per a que reflexionessin sobre els errors comesos i que han afectat al gruix de la societat. Estic segur que amb una serena i honesta reflexió es poden dissenyar els nous models, dels que no em canso de parlar, que ens portin a una enyorada confortabilitat.
I una de les preguntes essencials que ens em de fer tots plegats és: de debò ens cal tant a uns veient que d’altres no tenen pa que menjar? Alguns ja han respost. I de manera positiva, sorprenentment.
Hem de recuperar la confiança, doncs.
Les bones paraules
Passada la celebració de la nostra diada de Meritxell, en major o menor mesura tothom haurà fet una anàlisi tant del què suposa la mateixa celebració com del què es vol transmetre amb la mateixa.
Els discursos estan a l’ordre del dia en cada ocasió que es veneren els nostres referents.
Els discursos estan a l’ordre del dia en cada ocasió que es veneren els nostres referents.
Enguany, però, els discursos eren el plat fort que alguns esperaven, i han estat les postres que molts no imaginaven.
Dos parlaments de contingut polític s’han afegit al ja previsible i habitual religiós. Aquest últim, per ser precisament l’esperat, gairebé innocu, i amb perfum repetitiu, no és el que concita els espectadors.
Dos parlaments de contingut polític s’han afegit al ja previsible i habitual religiós. Aquest últim, per ser precisament l’esperat, gairebé innocu, i amb perfum repetitiu, no és el que concita els espectadors.
Enguany hi havien moltes mirades, i orelles, alerta sobre què ens dirien les autoritats per motivar-nos en el camí que de 8 en 8 ens porta cap al futur.
El resultat generalitzat, en una paraula: decepció.
El resultat generalitzat, en una paraula: decepció.
En la seva salutació per la Diada, el nostre Cap de Govern, deia literalment: “…en moments de dificultats i d’incerteses és quan es demostra la grandesa dels pobles i de les persones que els conformen.”
Jo em pregunto, i de la responsabilitat dels que tenen el destí d’un poble a les seves mans no cal fer esment? Els que esperaven el plat fort ja miraven cap a la porta de la cuina i res no va sortir.
Sr. Martí, que en moments de dificultat el poble mostra les seves millors qualitats i apuntala la bastida no cal que ens ho digui ningú. El que esperàvem eren paraules de responsabilitat, i sobre tot de resultats sobre la tasca que els vam deixar a les mans ara ja fa 17 mesos.
Jo em pregunto, i de la responsabilitat dels que tenen el destí d’un poble a les seves mans no cal fer esment? Els que esperaven el plat fort ja miraven cap a la porta de la cuina i res no va sortir.
Sr. Martí, que en moments de dificultat el poble mostra les seves millors qualitats i apuntala la bastida no cal que ens ho digui ningú. El que esperàvem eren paraules de responsabilitat, i sobre tot de resultats sobre la tasca que els vam deixar a les mans ara ja fa 17 mesos.
En una altra cita el Cap de Govern, diu “…comencem a veure signes de confiança en el futur. Sabem que estem en el bon camí.”
Doncs potser que el seu ben guarnit gabinet de comunicació ens ho faci veure. Personalment, en certa ocasió, i en el seu mateix despatx institucional, li vaig preguntar si sabia de debò què estava passant més enllà dels vidres que l’envolten. Vull creure que més d’un cop la pregunta li ha vingut al cap.
No dubto que el seu equip els veu aquests signes de confiança, faltaria més! I tampoc tinc cap dubte de que vostés creuen fermament que estan en el bon camí.
Ara bé, podrien afirmar que el poble al que dirigeixen aquestes afirmacions és del mateix parer? Estan segurs de que la confiança inunda els carrers del nostre país? El camí del que parlen, segur que és el que transiten els habitants d’Andorra cap a un futur que no els porti a un forat negre? Ho han constatat i verificat això amb el poble? I no cal recordar que EL POBLE, amb majúscules, sóm tots, no tan sols els que els votem cada quatre anys. Tots! No tan sols els que poden traçar camins propis a cop de talonari i comptes bancaris.
Doncs potser que el seu ben guarnit gabinet de comunicació ens ho faci veure. Personalment, en certa ocasió, i en el seu mateix despatx institucional, li vaig preguntar si sabia de debò què estava passant més enllà dels vidres que l’envolten. Vull creure que més d’un cop la pregunta li ha vingut al cap.
No dubto que el seu equip els veu aquests signes de confiança, faltaria més! I tampoc tinc cap dubte de que vostés creuen fermament que estan en el bon camí.
Ara bé, podrien afirmar que el poble al que dirigeixen aquestes afirmacions és del mateix parer? Estan segurs de que la confiança inunda els carrers del nostre país? El camí del que parlen, segur que és el que transiten els habitants d’Andorra cap a un futur que no els porti a un forat negre? Ho han constatat i verificat això amb el poble? I no cal recordar que EL POBLE, amb majúscules, sóm tots, no tan sols els que els votem cada quatre anys. Tots! No tan sols els que poden traçar camins propis a cop de talonari i comptes bancaris.
La impressió d’aquest mateix poble és que les respostes queden, ara per ara, en una boira inexcrutable formada per explicacions d’una certa consistència discursiva, per òbvia, però que, portades a la realitat, es tradueixen en fets absolutament contradictoris.
Tot sura en una perfecta bassa de decepció on no bufa ni un xic de vent que ens faci avançar.
Tot sura en una perfecta bassa de decepció on no bufa ni un xic de vent que ens faci avançar.
Les preguntes a les quals vostés han de donar resposta clara, contundent, ràpida i efectiva són les que afecten a profundes modificacions en l’estructura de l’organització territorial, la revisió del model socio-econòmic, la gestió eficient de la CASS, la modificació de lleis com la de la nacionalitat o la de responsabilitat política, la real transparència administrativa o la implantació del vot electrònic, la redacció del reglament que desenvolupi l’article 37 de la nostra Carta Magna per tal que tothom contribueixi al finançament del país en la justa mesura, una planificació realista i acurada de gestió del deute públic i una reducció de la despesa, i totes aquelles obligacions que vostés tenen envers EL POBLE que els va donar TOTA la confiança.
Un poble que va posar la seva vida a les seves mans amb una il.lusió mai coneguda.
Un poble que va posar la seva vida a les seves mans amb una il.lusió mai coneguda.
El Sr. Síndic General, en el seu loable i sensat discurs, també va dir: “El tomb que s’ha experimentat a Andorra, que semblava haver aconseguit un bon nivell econòmic, ens posa davant la necessitat de prendre posicions diferents, creatives…”
Coneixedor del tarannà conciliador, positivista i dialogant del Vicenç Mateu, em permetreu nomenar-lo per afecte personal, diré que, davant aquesta obvietat, un altre cop, la realitat ens posa contra les cordes.
Coneixedor del tarannà conciliador, positivista i dialogant del Vicenç Mateu, em permetreu nomenar-lo per afecte personal, diré que, davant aquesta obvietat, un altre cop, la realitat ens posa contra les cordes.
Si construir rotondes i tunels a dojo, heliports conflictius, pagar estudis de viabilitat de dubtosa utilitat, i, en general, malbaratar recursos públics amb festivola alegria, és prendre posicions diferents i creatives, que baixi Sant Pere amb les claus i ho certifiqui.
Hem viscut, com diu el nostre himne, onze segles en una determinada filosofia pròpia i diferent. Hem estat diferents fins el moment en que els models del nostre entorn es van convertir en els nostres referents. Així ens vàrem “homogeneitzar” i, com diu la dita: “burro espatllat”.
Una altra frase del M.I. Sr. Síndic diu: “Examinar bé on hi ha les oportunitats, aprendre de les lliçons que han donat les actituds poc productives i avançar-se en els projectes són les accions que caldria fer avinents.”
No cal dir que alguns d’aquests que conformem el poble al que al.ludia el Cap de Govern, fa molts i molts dies que ho diem, ho exigim fins i tot. Aportacions, propostes i idees ja se’n presenten, a grapats, però la impressió és que no s’ens escolta. I la realitat, punyetera realitat!, ens mostra que actituds poc productives, lliçons de les que cal aprendre com diu el Vicenç, són les que campen pels passadissos de l’administració.
Pagar veritables fortunes a determinats “equips de genis (de la làmpada)”, que no aporten els resultats esperats, és una veritable ignomínia. I això només és un exemple. Un dels molts que omplirien pàgines senceres.
No cal dir que alguns d’aquests que conformem el poble al que al.ludia el Cap de Govern, fa molts i molts dies que ho diem, ho exigim fins i tot. Aportacions, propostes i idees ja se’n presenten, a grapats, però la impressió és que no s’ens escolta. I la realitat, punyetera realitat!, ens mostra que actituds poc productives, lliçons de les que cal aprendre com diu el Vicenç, són les que campen pels passadissos de l’administració.
Pagar veritables fortunes a determinats “equips de genis (de la làmpada)”, que no aporten els resultats esperats, és una veritable ignomínia. I això només és un exemple. Un dels molts que omplirien pàgines senceres.
I, com que estem a les postres de les què parlava a l’inici, la cirera, allò que lliga l’àpat sencer, la va posar el president del grup parlamentari demòcrata, en Ladislau Baró, quan deia que “Convé fer una nova lectura del lema que s’imposa a l’entrada de Casa de la Vall i aplicar-se a fer una veritat d’aquella força, tan necessària, Virtus, Unita, Fortior.”
Nova lectura d’un lema? El llegim en francés, potser? O en rus, nova lingua franca al comerç andorrà? No fotem home! El lema, no per antic i rellegit, no és avui menys vàlid que mai, però altra cosa és que la seva aplicació sigui de bona fe. I no sembla que les actuacions dels que se n’han de responsabilitzar vagin per “la força unida…” de tothom. Perdò, dels que conformen el partit polític que governa si. Faltaria més!
El café, la copa i el puro els posa el Sr. Baró tot dient: “…encarar la situació amb criteris d’anar renovant la identitat andorrana.”
Com diuen frontera enllà: “Me lo explique por favor.”
Ens venem el país, desmuntem els nostres propis esquemes socials, emulem estructures forànies de dubtosa aplicació a casa nostra, acceptem imposicions d’organismes ultranacionals que minen la nostra sobirania, obrim portes “si però no”, perdem inexorablement la nostra qualitat de vida, esquinceu el nostre estat del benestar, enfurismeu la gent amb polítiques partidistes… I ara hem de renovar la nostra IDENTITAT?
Amb tot el respecte, però jo, com a molt, i ja veurem perquè costa uns diners que potser necessitaré per a satisfer necessitats peremptòries, renovaré el meu passaport.
Com diuen frontera enllà: “Me lo explique por favor.”
Ens venem el país, desmuntem els nostres propis esquemes socials, emulem estructures forànies de dubtosa aplicació a casa nostra, acceptem imposicions d’organismes ultranacionals que minen la nostra sobirania, obrim portes “si però no”, perdem inexorablement la nostra qualitat de vida, esquinceu el nostre estat del benestar, enfurismeu la gent amb polítiques partidistes… I ara hem de renovar la nostra IDENTITAT?
Amb tot el respecte, però jo, com a molt, i ja veurem perquè costa uns diners que potser necessitaré per a satisfer necessitats peremptòries, renovaré el meu passaport.
Vosaltres, prohoms elegits, si us plau i d’una vegada, arromangueu-vos i poseu-vos a treballar de debò.
El poble us ho agrairà.
El poble us ho agrairà.
La valentia del canvi
Enguany, a la 25ª Jornada d’Andorra a Prada, vaig tenir l’honor de presentar la ponència d’obertura de l’event que cada any se celebra en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu.
L’anàlisi des de l’aspecte purament personal és gairebé obligatori.
L’anàlisi des de l’aspecte purament personal és gairebé obligatori.
L’esperança era molt gran. El fet en si generava molt optimisme. Per primera vegada la Jornada podia servir per establir línies mestres que ajudin a Andorra a sortir de la negra realitat en la que vivim.
La ponència que jo presentava fa exposició dels motius i circumstàncies pels quals els models productius i social del país estan esgotats. Acabats. Els primers, base de l’evolució de la riquesa d’Andorra, es poden recuperar, sempre i quan es contemplin desde noves perspectives i s’acompanyin amb mesures fins ara desconegudes al país. Un dels factors clau per aconseguir-ho és ser valents en l’aplicació d’aquestes mesures. Un altre és tenir iniciativa per buscar nous sectors que hi ajudin. N’hi han més de factors, segur, potser tants com persones que vulguin treballar per aconseguir-ho, peró cal escollir bé. A la ponència també es fan propostes per a possibles solucions.
Per part de la representació institucional, al meu humil entendre, vam tenir una de freda i una de calenta. Em va sorprendre gratament l’exposició del ministre d’Economia i Territori, i així li vaig fer saber. Seriosa, fonamentada, realista i ben tecnològicament embolicada. És el que s’espera, i no menys, de qui té un grau de responsabilitat com el seu. Tant debò el seu projecte es materialitzi tal i com el va exposar. No seria el que succeeix habitualment.
La freda va ser la presentació del ministre d’Afers Exteriors. Per resumir-ho: potser hagués estat millor que algun representant de Monitor Group hagués explicat, com a autors, el seguit de diapositives que, una rera l’altra, anaven desfilant per la pantalla.
La freda va ser la presentació del ministre d’Afers Exteriors. Per resumir-ho: potser hagués estat millor que algun representant de Monitor Group hagués explicat, com a autors, el seguit de diapositives que, una rera l’altra, anaven desfilant per la pantalla.
El cert és, però, que s’ensuma un punt de decepció al respecte dels resultats de la Jornada. Un cop exposades la resta de ponències, la impressió que queda flotant en l’ambient és que no hi ha una veritable voluntat de canviar res. El canvi ja costa, i molt. Però el concepte de més qualitat i menys quantitat encara té moltes dificultats per imposar-se.
Des d’el sector privat, algú, fins i tot, va proclamar sense embuts les excel.lències del comerç i del turisme de massificació. L’argument principal va ser que cal ballar, encara que sigui amb la més lletja. Un altre va ser que ara toca arreplegar tot el que es posi pel davant. D’altres, del sector educatiu privat, van deixar clar que, per davant de tot, sempre hi ha la pela, factor fonamental a l’hora de planificar i decidir implantar-se a Andorra.
Des d’el sector privat, algú, fins i tot, va proclamar sense embuts les excel.lències del comerç i del turisme de massificació. L’argument principal va ser que cal ballar, encara que sigui amb la més lletja. Un altre va ser que ara toca arreplegar tot el que es posi pel davant. D’altres, del sector educatiu privat, van deixar clar que, per davant de tot, sempre hi ha la pela, factor fonamental a l’hora de planificar i decidir implantar-se a Andorra.
L’esgotament del model social no és menys preocupant. Ben mirat potser és el que més engúnia ens ha de fer. D’ell depen que totes les accions orientades al canvi i la reactivació dels models productius tinguin éxit. Al cap i a la fi les empreses són les persones. I per a modificar-lo o crear-ne un de nou només hi ha un camí: implicació.
Tot això, traslladat a peu de carrer implica que, nosaltres ciutadans, si no actuem de manera ferma i decidida, si no ens impliquem d’una vegada i amb objectius honestos en benefici del país, si no deixem de banda les ambicions personals, la darrera oportunitat es perdrà. És l’últim avís per pujar al tren que ja és a punt de marxar.
El preocupant, però, és comprovar que, a imatge dels models econòmics, aquest model social tampoc canvia.
I el que realment ens ha d’inquietar, per la seva projecció desconeguda, és comprovar com l’ambició i l’orgull personal s’imposen pel davant de qualsevol altre principi. I encara més inquietant és assistir al sorgiment de petits grupúsculs ideològics que crèiem extingits de fa temps.
Són aquelles persones que enarborant conceptes populistes, embolcallats per un perfum patrioterista, carreguen contra tot allò que els és desconegut i estrany. Persones que no han sabut evolucionar amb els temps i que, ara que toca canviar, es veuen atenallats per la por atàvica al canvi. Persones que no entenen ni suporten que certes coses es diguin sense floritures, a sang. Persones que fan de fantasioses extrapolacions de la seva ment, dogmes de fe incorruptible. Són els salvapàtries de tota la vida de tot arreu. Aquells que tan bé retrata la dita Treure profit de l’embolic, o, en castellà, A río revuelto, ganancia de pescadores. I la història, de la que sembla no n’aprenem mai el suficient, ens ha demostrar en diverses ocasions que aquests “paladins” porten a la gent més cap a l’infern que cap al paradís.
El preocupant, però, és comprovar que, a imatge dels models econòmics, aquest model social tampoc canvia.
I el que realment ens ha d’inquietar, per la seva projecció desconeguda, és comprovar com l’ambició i l’orgull personal s’imposen pel davant de qualsevol altre principi. I encara més inquietant és assistir al sorgiment de petits grupúsculs ideològics que crèiem extingits de fa temps.
Són aquelles persones que enarborant conceptes populistes, embolcallats per un perfum patrioterista, carreguen contra tot allò que els és desconegut i estrany. Persones que no han sabut evolucionar amb els temps i que, ara que toca canviar, es veuen atenallats per la por atàvica al canvi. Persones que no entenen ni suporten que certes coses es diguin sense floritures, a sang. Persones que fan de fantasioses extrapolacions de la seva ment, dogmes de fe incorruptible. Són els salvapàtries de tota la vida de tot arreu. Aquells que tan bé retrata la dita Treure profit de l’embolic, o, en castellà, A río revuelto, ganancia de pescadores. I la història, de la que sembla no n’aprenem mai el suficient, ens ha demostrar en diverses ocasions que aquests “paladins” porten a la gent més cap a l’infern que cap al paradís.
Algú ha mostrat que a Andorra hi ha gent que ha perdut la por ancestral a parlar.
Algú que creu fermament en la crítica com a eïna de reflexió i de construcció.
Algú que parla clar, que no vol dir que sempre l’encerti, i que, en consequència provoca malestar entre els que no volen sentir ni paraula de tocar res d’allò que a ells els fa cada dia més rics a costelles de la gran majoria.
Algú altre que s’equivoca molts cops, però que, com a mínim ho prova, i que, quan erra, demana disculpes. Tots aquests “alguns” ja comencen a ser uns quants. I aquests quants estan canviant una manera de fer, un model.
Altres, pocs, dediquen moltes hores i dedicació a bastir allò ara inexistent: l’estructura del debat, l’expressió directa de problemàtiques, el disseny de nous conceptes, les propostes més agosarades, les idees creatives, els estudis novedosos, i moltes altres coses que, malgrat es facin en sentit positiu, fan arrufar el nas als porucs. Fan tremolar les bases d’un model social en el qual, aquells que hi estan tan aferrats, abans que moure’s i lluitar, prefereixen fer-se els ofesos i obrir les finestres per cridar ben fort que “els volen matar” tot ensenyat llurs cues de palla amb grans escarafalls.
Aquests que volen i treballen pels canvis són molt valents, i als valents se’ls ha de felicitar. Jo ho faig a cada ocasió que es presenta.
Algú que creu fermament en la crítica com a eïna de reflexió i de construcció.
Algú que parla clar, que no vol dir que sempre l’encerti, i que, en consequència provoca malestar entre els que no volen sentir ni paraula de tocar res d’allò que a ells els fa cada dia més rics a costelles de la gran majoria.
Algú altre que s’equivoca molts cops, però que, com a mínim ho prova, i que, quan erra, demana disculpes. Tots aquests “alguns” ja comencen a ser uns quants. I aquests quants estan canviant una manera de fer, un model.
Altres, pocs, dediquen moltes hores i dedicació a bastir allò ara inexistent: l’estructura del debat, l’expressió directa de problemàtiques, el disseny de nous conceptes, les propostes més agosarades, les idees creatives, els estudis novedosos, i moltes altres coses que, malgrat es facin en sentit positiu, fan arrufar el nas als porucs. Fan tremolar les bases d’un model social en el qual, aquells que hi estan tan aferrats, abans que moure’s i lluitar, prefereixen fer-se els ofesos i obrir les finestres per cridar ben fort que “els volen matar” tot ensenyat llurs cues de palla amb grans escarafalls.
Aquests que volen i treballen pels canvis són molt valents, i als valents se’ls ha de felicitar. Jo ho faig a cada ocasió que es presenta.
Deia que la història sempre ens demostra, com a mínim, el que hem estat. Malgrat tot, ens entestem a repetir-la.
Això és una lliçò enmarcada en el context de la depressió dels anys 30, tan similar a la que vivim avui: Desembre de 1932. Camí de l’exili, Albert Einstein va dir: “És preocupant veure els desequilibrats que estan al poder. És inquietant veure els desequilibrats que envegen el poder.”
Tot just un mes després, el gener del 1933, Aldolf Hitler, autoproclamat “general” dels Sturmabteilung(camises marrons), era nomenat Reichskanzler amb el recolzament absolut dels conservadors i rics industrials alemanys, aquells que acabarien executats, tancats a camps de concentració o exiliats, gràcies a aquell monstre salvapàtries de florida oratòria al que ells mateixos van entronitzar.
Potser no van prestar prou atenció als adjectius.
Això és una lliçò enmarcada en el context de la depressió dels anys 30, tan similar a la que vivim avui: Desembre de 1932. Camí de l’exili, Albert Einstein va dir: “És preocupant veure els desequilibrats que estan al poder. És inquietant veure els desequilibrats que envegen el poder.”
Tot just un mes després, el gener del 1933, Aldolf Hitler, autoproclamat “general” dels Sturmabteilung(camises marrons), era nomenat Reichskanzler amb el recolzament absolut dels conservadors i rics industrials alemanys, aquells que acabarien executats, tancats a camps de concentració o exiliats, gràcies a aquell monstre salvapàtries de florida oratòria al que ells mateixos van entronitzar.
Potser no van prestar prou atenció als adjectius.
Algú ha mostrat el camí cap a aquell canvi de model social que esmentava. Les associacions i plataformes ciutadanes que darrerament han sorgit al país en són, en part i per sort, responsables i uns bons exemples. Són valentes i cal felicitar-les. De vegades els canvis són traumàtics, però.
Exèresi del poder
Harry Houdini. El millor escapista de tots els temps. Era tan bo que aconseguia escapar de qualsevol closa fins i tot davant l’atònita mirada del públic que, esbalaït en les seves actuacions, mai va arribar a veure com ho aconseguia. Sempre meravellava amb el seu engany.
I el públic aplaudia les seves gestes, enlluernat.
Houdini va ser un magistral i inofensiu lladre de somnis.
Al nostre lloat primer món, avui en dia, embadalits més que meravellats, també assistim al robatori quotidià dels nostres somnis. Els escurabosses, però, no són ni magistrals ni molt menys innocus. Com a poc, són uns tramposos i perniciosos espanyaportes. Uns saltaparets. Uns xoriços de mig-pèl que han fet de l’estafa, la usura i el saqueig un sublim art de baixesa moral inclassificable.
En realitat, enfrontats a la més crua realitat, aquests lladregots que es desplacen en “berlina-vidres-tintats” poden arribar a revessar qualsevol recriminació que els fem amb l’ús més fatxender del “I tu més!”.
De fet, si veiem les seves intervencions als mitjans de comunicació podem arribar a veure i escoltar llurs gràcies i riures quan parlen dels seus propis abusos, sense cap tipus de vergonya ni enrogiment.
Serien fins i tot capaços de donar-li la volta a la truita amb allò de “els ciutadans tenen els governants que es mereixen”. I en part no els faltaria raó, perquè els ciutadans els triem a ells perquè cuidin i administrin els nostres interessos. Perquè nosaltres puguem anar cada dia a treballar, per cobrar quatre miserables euros a final de mes amb els quals pagar la hipoteca, la lletra del cotxe, llum, aigua, gasolina, el bus, la factura del mòbil, el col·legi dels nens, i si, amb sort, sobra alguna cosa, alimentar-nos, vestir-nos i sobreviure esperant l’endemà.
Els més afortunats paguen quota de gimnàs, internet portàtil i el nínxol (“els morts” que diu la meva mare).
Els pispes, mentre, escalfen poltrona, esmorzen suc de taronja i croissants sucats en cafè amb llet. S’enceben en restaurants de 3 forquilles a força de pernil ibèric, entrecôts de bou i Vega Sicília, menjar i sopar. Juguen amb l’últim model de mòbil, i s’intercanvien, com les criatures, missatgets de rebequeries, amorosos o graciosos i algun secret inconfessable. Alguns es desplacen amb xofer fins i tot a per anar a pixar. I si els queda temps van a comprar-se un cinturó nou de D&G perquè al vell ja no li queden més forats.
Tota la resta els la paguem nosaltres, graciosament: salaris milionaris, dietes, minutes, prebendes i comissions a compte de requalificacions de “gat per llebre” i contractes amb ferum de nepotisme, amiguisme i altres ismes, amb accessoris varis, entre ells vestits, corbates, bosses, viatges en business i, a alguns, putes i altres vicis.
I mil despeses més que ni imaginem.
O sigui, nosaltres ens autoesclavitzem perquè ells “la brillin” més que els xeics àrabs.
Els donem el nostre poder amb un somriure en la cara. “Ser puta i pagar el llit”.
Per això dic que, en part, no els falta raó. Segur que pensen de nosaltres que sóm mes ximples que Abundio.
I quan li claven la dent al poder, demostren que ells, de ximples no tenen ni un pèl, per descomptat. Com Houdini, aconsegueixen una subtilizació tan sublim del mandat que els transmetem que ja no se’ls desenganxa ni amb aigua calenta. S’arroguen els nostres drets i ens traspassen les seves responsabilitats!
Serem de debò més ximples que l’Abundio aquest?
Us preguntareu, distingit públic, que com acabem amb aquesta estultícia que ens costa literalment la vida? Doncs molt senzill. Encara que per senzill no menys traumàtic: aplicant una intervenció que he vingut en anomenar “Exèresi del poder”.
Apa! A la Vikipèdia!
Publicat el
Tempus Fugit
“Tempus fugit” va dir Virgili. 21 segles després la màxima no ha canviat ni una lletra. Us heu preguntat mai
la relació entre el temps, el benestar i la catàstrofe social que estem patint? Probablement no ja que, justament, el temps és el factor que ho cohesiona tot. Sabeu perquè, en gairebé tot l’anomenat primer món, la quantitat de diners que marca la línia entre supervivència i pobresa està, grosso modo, al voltant dels 600 euros per càpita cada mes?
Doncs perquè no tenim temps per pensar en altra cosa que no sigui sobreviure. I aquells que ens han atrapat, com a ovelles en un tancat, han calculat al cèntim com transformar-nos en les maquinetes productives més rendibles. Aquest temps val 600 euros justos.
Si disposéssim de més temps per pensar, els enginyers d’aquesta maquiavèl·lica trama no podrien dominar la massa en que ens hem transformat poc a poc embadalits per les llaminadures que ens han anat posant davant el nas.
Hem de ser conscients que el bé més preuat que podem tenir és, doncs, el temps. Ja hi haurà ocasió de parlar de la relació entre temps i espai. Com anticipi pensem que “de vegades cal fer un pas enrere per saltar endavant.”
Publicat el
Hem de ser conscients que el bé més preuat que podem tenir és, doncs, el temps. Ja hi haurà ocasió de parlar de la relació entre temps i espai. Com anticipi pensem que “de vegades cal fer un pas enrere per saltar endavant.”
Publicat el
miércoles, 28 de noviembre de 2012
viernes, 16 de noviembre de 2012
viernes, 16 de diciembre de 2011
Dictadura de Facebook
¿Cómo podemos tolerar que Facebook, a cambio de nada, se pueda permitir bloquear, inhabilitar o cerrar nuestras cuentas sin verificar los motivos reales?
Siempre son "sus sistemas" los que toman las decisiones. ¿Y las personas? Debe ser que son "tontos del culo" y que por ello dejan las decisiones a unas máquinas llamadas "sistemas".
¿Nadie puede hacer algo al respecto? ¿Dónde se denuncia esta dictadura, que voy inmediatamente?
Siempre son "sus sistemas" los que toman las decisiones. ¿Y las personas? Debe ser que son "tontos del culo" y que por ello dejan las decisiones a unas máquinas llamadas "sistemas".
¿Nadie puede hacer algo al respecto? ¿Dónde se denuncia esta dictadura, que voy inmediatamente?
jueves, 11 de agosto de 2011
Ocasión única para disfrutar del arte de la Fotografía.
OCASIÓN ÚNICA - VENTA COLECCIÓN FOTOGRAFÍAS ORIGINALES
drakcelona
drakcelona
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
