En la recta de llançament de drakcelona.
Vingueren de tot arreu. Des de les gelades planúries de l'Himalaia, des dels vessants del mont Fuji, des dels escarpats penya-segats d'Irlanda, des dels avencs dels volcans italians, des de les verdes profunditats dels Carpats, des de la jungla vietnamita, des dels boscos de roures centenaris d'Anglaterra, des de les selves maragdes del Iucatán, des de les sorres ardents del desert del Namib...
Fins i tot els antisocials habitants dels profunds i blaus fiords noruecs van venir. Els més antics, els australians, vinguèren els últims.
Vermells, daurats, blancs, blaus, negres, verds, xinesos, germànics, marins, plomats, escatats, gegants i minúsculs.
Gairebé mig miler d'exemplars, representants dels diferents llinatges supervivents a la cobdícia dels homes, van arribar a la ciutat. Viatjant de nit, emparats per la foscor, entre núvols i boires. Entre l'aigua dels rierols i sota el mar. Per secrets viaranys mil.lenaris, travessant muntanyes.
Alguns, pocs, es van aventurar de dia. Van crear alarma i estupor als qui no s'explicaven el que veien o escoltaven.
Una extraordinària reunió mai vista.
Durant molts dies van arribar.
Aquella nit era nit tancada. Una ténue boira humida i enganxosa, amb una imperceptible ferum a sofre, envaïa lentament els carrers silenciosos. Massa silenciosos i en penombra. Parant l'oïda atentament, uns inquietants sorolls semblaven desplaçar-se per sobre de les teulades. Inquietantment esmorteïts i llefiscosos.
Segons l'acordat, tothom es va dirigir als llocs assignats. Allí esperarien el moment. Cap a la mitjanit tots estaven ja en llurs posicions, esperant.
Esperant...
I l'espera es va fer llarga. Molt llarga. Massa llarga.
Tan llarga que a molts se'ls va oblidar per a què havien vingut a la ciutat.
Tant que alguns es van adormir entre les pedres de les parets on s'havien amagat.
Tant que uns altres es van despistar mirant “Las Golondrinas” travessar el port, atapeïdes de turistes.
Tant que més d'un es va mimetitzar amb el trencadís multicolor dels bancs modernistes.
Tant que molts ja no temien deixar-se veure davant els transeünts, que els somreien sense por.
Tant de temps havia passat des de la seva arribada que, a la fi, es quedaren en aquesta meravellosa ciutat que els havia acollit amb tanta amabilitat.
I tan a gust es trobaven que van decidir fer-la seva, protegir-la i batejar-la amb el nom de Drakcelona, ciutat de dracs.
