Exèresi del poder

Harry Houdini. El millor escapista de tots els temps. Era tan bo que aconseguia escapar de qualsevol closa fins i tot davant l’atònita mirada del públic que, esbalaït en les seves actuacions, mai va arribar a veure com ho aconseguia. Sempre meravellava amb el seu engany.

I el públic aplaudia les seves gestes, enlluernat.

Houdini va ser un magistral i inofensiu lladre de somnis.

Al nostre lloat primer món, avui en dia, embadalits més que meravellats, també assistim al robatori quotidià dels nostres somnis. Els escurabosses, però, no són ni magistrals ni molt menys innocus. Com a poc, són uns tramposos i perniciosos espanyaportes. Uns saltaparets. Uns xoriços de mig-pèl que han fet de l’estafa, la usura i el saqueig un sublim art de baixesa moral inclassificable.

En realitat, enfrontats a la més crua realitat, aquests lladregots que es desplacen en “berlina-vidres-tintats” poden arribar a revessar qualsevol recriminació que els fem amb l’ús més fatxender del “I tu més!”.

De fet, si veiem les seves intervencions als mitjans de comunicació podem arribar a veure i escoltar llurs gràcies i riures quan parlen dels seus propis abusos, sense cap tipus de vergonya ni enrogiment.

Serien fins i tot capaços de donar-li la volta a la truita amb allò de “els ciutadans tenen els governants que es mereixen”. I en part no els faltaria raó, perquè els ciutadans els triem a ells perquè cuidin i administrin els nostres interessos. Perquè nosaltres puguem anar cada dia a treballar, per cobrar quatre miserables euros a final de mes amb els quals pagar la hipoteca, la lletra del cotxe, llum, aigua, gasolina, el bus, la factura del mòbil, el col·legi dels nens, i si, amb sort, sobra alguna cosa, alimentar-nos, vestir-nos i sobreviure esperant l’endemà.

Els més afortunats paguen quota de gimnàs, internet portàtil i el nínxol (“els morts” que diu la meva mare).

Els pispes, mentre, escalfen poltrona, esmorzen suc de taronja i croissants sucats en cafè amb llet. S’enceben en restaurants de 3 forquilles a força de pernil ibèric, entrecôts de bou i Vega Sicília, menjar i sopar. Juguen amb l’últim model de mòbil, i s’intercanvien, com les criatures, missatgets de rebequeries, amorosos o graciosos i algun secret inconfessable. Alguns es desplacen amb xofer fins i tot a per anar a pixar. I si els queda temps van a comprar-se un cinturó nou de D&G perquè al vell ja no li queden més forats.

Tota la resta els la paguem nosaltres, graciosament: salaris milionaris, dietes, minutes, prebendes i comissions a compte de requalificacions de “gat per llebre” i contractes amb ferum de nepotisme, amiguisme i altres ismes, amb accessoris varis, entre ells vestits, corbates, bosses, viatges en business i, a alguns, putes i altres vicis.

I mil despeses més que ni imaginem.

O sigui, nosaltres ens autoesclavitzem perquè ells “la brillin” més que els xeics àrabs.

Els donem el nostre poder amb un somriure en la cara. “Ser puta i pagar el llit”.

Per això dic que, en part, no els falta raó. Segur que pensen de nosaltres que sóm mes ximples que Abundio.

I quan li claven la dent al poder, demostren que ells, de ximples no tenen ni un pèl, per descomptat. Com Houdini, aconsegueixen una subtilizació tan sublim del mandat que els transmetem que ja no se’ls desenganxa ni amb aigua calenta. S’arroguen els nostres drets i ens traspassen les seves responsabilitats!

Serem de debò més ximples que l’Abundio aquest?

Us preguntareu, distingit públic, que com acabem amb aquesta estultícia que ens costa literalment la vida? Doncs molt senzill. Encara que per senzill no menys traumàtic: aplicant una intervenció que he vingut en anomenar “Exèresi del poder”.

Apa! A la Vikipèdia!





Publicat el 27 juliol 2012 per Josep Martínez al Blog del Periòdic d'Andorra